Aquí us deixó la notícia que he trobat sobre el tele-transport, com possava a la revista Muy Interesante, el debat està obert!!!

De ben petits, quan miràvem “Goku” per la televiso ens quedàvem meravellats quan en Son Goku feia el famós “canvi de lloc instantani” i actualment, a la sèrie Herois en Hiro Nakamura també ens deixa facinats viatjant d’un lloc a un altre de planeta (és cert que en Hiro Nakamura també viatge pel temps). Ara bé, lo més sorprenent és que en l’actualitat no s’està tan lluny d’aconseguir-ho. El 2006 un equip d’experts danesos va aconseguir descomposar un esfera en milions d’àtoms i reconstruir-la mig metre més enllà. Per aconseguir aquesta fita es van basar amb tècniques relacionades amb la llum, la mecànica quàntica, el magnetisme i un concepte anomenat enllaçament quàntic.

No és fins l’any 1931 que l’americà Charles Fort va usar en les seves novel·les la paraula tele-transport per referir-se al moviment d’un objecta d’un lloc a un altre de forma immediata. Des d’aquell moment, molta a estat la gent que hi ha posat el nas, primerament el cinema i la televisió i, ja a mitjans segle XX, els físics i quimicofísics per tal de investigar si seria científicament possible aconseguir-ho.

La resposta seria que si es pot aconseguir, ara bé cal matisar-ho. Parlar de tele-transport en àmbits científics implica parlar de quàntica. La quàntica és qui permet a través de les seves lleis la transferència de propietats físiques com l’energia, el moviment i el camp magnètic dels àtoms. Com va dir el coordinador de l’equip danès “Esto supone un paso adelante, porque por primera vez implica la teleportación de la luz y la materia, que son dos objetos diferentes: uno que transporta la información y otro que la contiene”.

Els problemes però, surgeixen quan ens plantegem posar-ho en pràctica amb els ésser vius. Lluny de si es podrà arribar mai a aconseguir, o no, el tema ètic és potser un aspecte a tenir en conte ja que preguntes com: l’ésser que reconstruirem serà el mateix que prèviament s’haurà destruït?, o qui ens assegura que un home només és materia i, que destruint tots els seus trilions i trilions d’àtoms que el formen i torna’t-els ajuntar formarem el mateix? són prou important com per passar-les per alt. Els punts de vista segur que seran molts, ara bé, el que és segur és que d’aquí no masses anys se’n tornarà a parlar, perquè molts científics diuen que físicament serà viable.

L’educació, com tantes altres coses en la societat actual, també s’està adaptant a les noves tecnologies. El debat però, que molts professors ara comencen a obrir, és si tota la tecnologia és bona per l’educació o si en el fons és aplicable, és a dir, si és el camí que hem d’anar seguint al futur, per formar estudiants més competents, o si només s’ha de veure com una altre eina de reforç. Anem a posar-ne exemples:

A la reunió nacional de la ACS a Chicago, es va esta parlant de si la utilització de podcasts, vodcasts i etiquetats podria ser bo per millorar l’educació. El que es va veure, és que com gairebé tot a la vida, tenia parts bones i parts que no ho eren tan, m’explico. Per una banda, si que és cert que el fet de tenir totes les classes gravades, ja fos en vídeo o en só, permetia a l’estudiant poder repesar la classe a qualsevol moment del dia, a més de poder anar parant les gravacions per tenir temps d’apuntar-ho tot o inclús rebobinar si alguna cosa no quedava clara. Ara bé, també era cert que, el fet de tenir les classes gravades a l’ordinador, permetia els estudiants prescindir d’anar a classe i per tant, si després ells no feien la feina a casa no s’entraven de res.

A la reunió de Chicago també es va parlar dels marcadors socials, eines que segons professors que els han utilitzat, funcionen molt bé ja que han vist com a través d’aquests, els alumnes començaven a mirar una mica més la literatura. El que s’aconseguia amb aquests marcadors socials era que a través de les diferents fonts que es trobaven en un mateix bookmarking es podia gairebé suplantar els llibres, del munt d’informació que s’arribava aplegar.

Altres exemples de noves tecnologies aplicades a l’educació i, que també funcionen molt bé, són els wikis, blogs, forums…tots aquests molt més coneguts i, que per tant, no cal explicar.

El que basicament s’ha de veure en aquest article, és que tota l’evolució que pot arribar a fer l’educació per culpa de Internet s’ha de saber conduir molt bé, ja que totes les infinites avantatges que pot comportà aquest comodissim canal és poden veure greument malmeses per les desavantatges. Cal tenir molt present que no forçosament hem d’arribar a una educació on tot estigui computoritzat.

Científics d’arreu del món estan creant un freeware anomenat Open-Source Science per tal de lluitar contra les malalties oblidades, en concret contra les malalties tropicals. Aquestes malalties no són rendibles per les grans multinacionals farmacèutiques, ja que el nombre de pacients que les pateixen són o molt reduïts, o són tan pobres que no podrien comprar els nous fàrmacs que anessin surtin de les recerques.

Per tant, el que aquest col·lectiu de científics a creat, és una xarxa d’investigació on-line, on experts investigadors d’arreu del món poden penjar els seus resultats en brut, els seus dubtes o correccions a altres companys que vagin surguin, sense necessitat de ser publicats. Els cientifics que fomren part del projecta, des del moment que s’impliquen en aquest perden tota opció a patentar les seves investigacions ja que per definició una patent a de innovar i, des del moment que penges els teus resultats a Internet, d’alguna manera ja estàs “publicant”. Per altre banda però, com posava a l’article “But some argue that when it comes to neglected diseases, there’s nothing to lose, because there was never any income to gain“, és a dir, quan es parla de les enfermatas oblidades no hi ha res a perdre ja que mai hi ha agut cap ingrés a guanyar.

Però tornant de nou el concepte de l’open-source science, i com explicar clarament en aquest article, la comunitat científica es pren cada cop més seriosamentaquesta nova invenció. Fins i tot la gent es comença a preguntar l’eficàcia que pot tenir començar a trabellar a través d’aquest canal. De fet, al que s’aconsegueix amb aquest software, no es res més que l’ampliació del personal d’un laboratori “augmentes els companys del pasillo” com deia a l’article, fent referència a les ajudes que demanes els teus companys constantment, quan et quedes bloquejat a mig experiment i no saps per on tirar.

Article extret de la revista digital Chemical & Engineering News, Open-Source Science.

Aquí teniu un vídeo que explica a la perfecció que és un wiki. Val a dir que és una mica “cutre”. A part, com que en el vídeo no es fa referència els orígens, us en faré una petita explicació.

La paraula wikiwiki bé del Hawaià i, vol dir ràpid. El nom li va posar el programador de Oregón, Ward Cunningham, al 1994 que per fer la paruala més atrectiva i curta la va abreviar a wiki.

Com es pot apreciar diàriament, vivim a un món on ningú té temps a perdre, vivim dictats per l’hora. Tenint present aquesta evidència, és clar que si pretenem atraure l’atenció a algú, perquè perdi el seu temps llegint les nostres notícies, cal redactar-les d’una manera atractiva, estructurada i coherent ja que si no és així ningú i pararà atenció.

Dit això, per escriure una notícia que pugui interessar algú, és important esplaiar-se en el títol, subtítol i, primer paràgraf ja que seran aquests els responsables de atraure al lector (ningú comença a llegir una noticia per la meitat). Per tant, si una noticia comença amb un títol provocador, té molts més números de captar el lector. Igualment passa amb les primeres frases de la noticia. Per això, s’aconsella començar les notícies amb frases provocadores, preguntes o qualsevol recurs que sigui útil per fer la noticia atractiva. Al primer paragràf, també si responen les 6 o més preguntes (penjades a l’article anterior del meu blog).

Un cop fet tot això, es passa a descriure tota la notícia en pèls i senyals. És important adequar el tipus de notícia amb l’extensió. Per exemple, no hauria d’ocupar el mateix la notícia de l’11M a Madrid, que la problemàtica que hi ha hagut amb els DVD’s entre Toshiba i Sony.

Finalment, s’ha de concloure la notícia. Aquest apartat també és importantíssim i, per tant, cal escriure’l amb especial atenció. Una notícia es sol acabar d’una forma atractiva, fen-te reflexionar una mica amb tot el que has llegit.

Pel que fa a recursos lingüístics, una article o notícia científica es sol acompanyar de il·lustracions, comparacions i exemplificacions per tal de fer tot el text més amè i entenedor.

Link d’en Miquel Duran on es parla una mica més de la comunicació científica.

Ahir vaig dir que no savia ben bé quan tornaria a renovar el blog perquè confeso que no sabia gaire què havia de fer-hi. Doncs bé, un dia després ja m’he informat com l’haig d’enfocar i aquí estic!!!

Avui a classe hem parlat de com hem d’encarar una notícia per tal de resumir-la a l’ho essencial. Això ens servirà per poder explicar-la amb un interval de temps molt curt i, tenir garanties que no ens deixem res important. També és útil de cares a explicar-la en públic ja que pot ser una bona manera de no cadar-se en blanc!

El mètode que hem après és: el mètode de les 6 punxes. Aquest, consisteix en fer-se 6 preguntes i respondre-les segons cada notícia. Les preguntes a fer són; Què (passa a la notícia)?, Quí (la protagonitza)?, Com(de quina manera)?, Quan?, a on?, per què?. Aquestes 6 preguntes però, es poden extendre o retallar depenen de la naturaleza de la notícia. En el cas d’un article cinetific, pot ser prou important fer-se la pregunta; Quant (de quantitat)?